Francesc Ruiz

Informació

Per mitjà de trames inacabades de dibuixos, Francesc Ruiz crea representacions versemblants de les formes d’urbanisme social traduïdes en formes estandarditzades de conducta que les societats han desenvolupat o tendeixen a desenvolupar en els múltiples espais de convivencia pública, tant a la vida real com a la iconografia imaginaria del món imprès. Amb aquests dibuixos, que sovint converteix en peces murals d’escala monumental, teixeix històries possibles, ficcionades, tractades amb humor negre, que finalment deixen entreveure conflictes que podem trobar en tota construcció de la col•lectivitat urbana.

The Funhouse és una instal•lació que simula un saló de miralls deformants semblants als que trobem als parcs d’atraccions. A dins hi desplega una representació equívoca de personatges que pateixen una catarsi col•lectiva, que vindrien a ser els reflexos dels espectadors de la propia sala d’exposició. A través d’aquest dibuix artístic, manipulat digitalment i engrandit a escala humana, l’artista ens situa davant d’un espai vivencial col•lapsat per una sèrie d’accions incontrolades dels protagonistes, atrapats dins d’una reverberació paròdica de miralls que accentua la deriva de l’escena.

En aquesta obra l’artista fa una referència implícita a la receptivitat conductual en el si de l’art contemporani, fent entrar el propi museu en un estat d’alienació on director, visitants i tot allò que conté es dispara en un joc de llenguatges deformats i realitats tramposes.

La instal•lació Les portes (Lleida) planteja una altra forma de meta-narrativa urbana. Per mitjà d’un amplíssim arxiu de fotografies de portalades d’edificis de Lleida, l’artista elabora cobertes de publicacions que funcionen com a petites arquitectures, que permeten accedir a tants d’altres interiors de cases de la mateixa ciutat, mitjançant imatges extretes de webs immobiliàries de venda i lloguer. Francesc Ruiz trasllada l’espectador davant d’una «maqueta plegada» de ciutat que cadascú pot visitar i manejar tot creant el seu propi recorregut, posant en pràctica una mena de voyeurisme aleatori per l’interior de centenars d’escenaris casolans que mostren les similars –i inevitables– particularitats d’una mateixa col•lectivitat a la qual pertanyen. Un acte aparentment desenfadat, com qui passeja per una botiga de discos o de còmics remenant-ne els continguts o, en aquest cas, les restes que queden del vulnerable mercat immobiliari que ha acabat a la deriva per la situació econòmica i especulativa dels darrers anys. Aquests espais privats de la ciutat, fràgilment auto-exposats, són encara més inquietants ja que incorporen en el seu sí un creixent fenomen de depredació pública.

Teresa Blanch