Mauro Cerqueira

Informació

Mauro Cerqueira aconsegueix un difícil i fràgil equilibri en les seves obres escultòriques, on hi combina, a tall de restes de naufragi, elements trobats amb els quals construeix obres d’una rara poètica. En aquestes obres ens remet, d’una banda, a moviments com el constructivisme o l’arte povera. I, de l’altra, a una estètica que se centra en el descobriment d’allò rebutjat /abandonat, imbuint-ho tot d’una mirada molt personal, en què el seu propi cos actua sovint a manera de referència, el que el porta també a explorar les disciplines del vídeo i la performance.

Vicent Todolí

Sobre la seva obra

Naufragi amb espectador

Mauro Cerqueira (Guimarães, 1982) forma part de la generació més jove d’artistes portuguesos. Paraules com tensió, equilibri, densitat, fragilitat, o el binomi destrucció /construcció, defineixen un projecte artístic que respon a la violència, l’estabilitat i el conformisme socials. Cerqueira s’imagina el públic de les seves obres com «el primer testimoni que arriba a l’escena d’un accident». Acostumen a ser peces escultòriques i situacions activades per l’espectador, ja sigui perquè són el resultat d’una performance, o perquè la instal•lació es planteja com l’escenari d’una acció passada o futura. Una correguda en un pont que s’esfondra o una construcció elaborada amb gots de vidre a punt de caure són mostres d’una feina basada en accions simples que donen lloc a estructures precàries. L’energia de la joventut i alguns referents de subcultures com el punk o l’skate es filtren sovint en la seva obra.

Tots aquests elements i actituds mantenen una relació estreta amb el context històric i urbà en el qual Cerqueira ha desenvolupat la seva tasca fins avui: la ciutat de Porto. Immersa en la crisi que pateix el país des de fa gairebé deu anys, la capital del nord de Portugal ha experimentat transformacions importants i ràpides. La decadència, la ruïna i la miseria dels seus barris antics, com el de la Ribeira, a tocar del riu Duero, conviuen amb un projecte de modernització del teixit urbà que té com a emblemes la nova xarxa de metro o la Casa da Música, dissenyada per l’arquitecte Rem Koolhaas. Conforme es van produint aquests canvis, el centre de Porto perd habitants per deixar lloc a una puixant industria turística que s’apropia d’aquests espais amb finalitats comercials, en un procés nítid de gentrificació.

Els dos estudis que Mauro Cerqueira ha ocupat fins ara es troben en aquest territorio conflictiu i han jugat un paper essencial en l’elaboració de moltes de les seves obres, redefinint las pautes de les pràctiques site-specific. El primer es trobava en un edifici semiabandonat, situat a pocs metres de la plaça més cèntrica de la ciutat i a prop d’una de les àrees més degradades i problemàtiques. Des d’aquest estudi Cerqueira va filmar l’obra Até ao osso el 2010. En aquest vídeo s’hi veu l’excavació duta a terme per construir l’aparcament d’un hotel de luxe i les restes d’un antic cementiri que va ser desmantellat. El protagonista anònim del vídeo, albirat per atzar mentre l’artista mirava per la finestra del seu taller, és un home jove –possiblement veí del barri– que pillardeja entre les tombes, escarbota i arreplega ossos i calaveres que guarda en una bossa de plàstic.

Até ao osso mostra la destrucció d’una part del casc antic de la ciutat de Porto, l’especulació a la qual està sotmès, el desplaçament dels seus habitants i l’oblit de la seva història. Altres obres responen al mateix escenari de formes diferents. És el cas de moltes escultures i instal•lacions vinculades estretament al primer estudi, víctima també en els últims temps dels interessos immobiliaris i de la destrucció. La sèrie de les Trepadeiras (2010-2011), per exemple, és un conjunt de peces elaborades amb trossos de persianes que es desmunten, s’allarguen i s’acomoden a diferents espais i configuracions. A partir de materials de rebuig que rescata del seu entorn més immediat i de gestos molt simples, Cerqueira crea nous objectes i situacions que fan referència a la inestabilitat i a la impossibilitat de sentir-se segur en un context en transformació perpètua.

O cego e a cidade (2011), un vídeo recent, funciona gairebé com a comiat i homenatge a aquest espai. S’hi veu l’extrem de una vara de fusta que colpeja un sostre de escaiola decorat amb motllures. La imatge és invertida i el pal sembla el bastó d’un cec que examina el terreny pel qual camina.

Quan el material del sostre cau es converteix instantàniament en un nou element per treballar-hi. La destrucció i la construcció apareixen, així, com a metàfores del que s’esdevé a la ciutat: una ràpida metamorfosi afligida per l’amnèsia i el desinterés pel passat. El registre i la conservació en la memòria d’aquesta realitat dura i injusta conviuen sempre en les obres de Mauro Cerqueira amb un sentit de l’humor subtil i sorneguer, així com amb una expressivitat seductora i espontània.

Vida i art s’enfilen en les seves obres amb autenticitat i compromís, foragitant qualsevol temptació de pintoresquisme basat en la misèria. Els seus treballs s’inspiren en la precarietat d’un entorn urbà i social per parlar d’incerteses existencials que van més enllà d’una geografia concreta.

Aquesta vocació s’aprecia amb especial claredat en una sèrie de publicacions que constitueixen una part fonamental del seu projecte artístic i que integren el seu interès per la història, la literatura i la cultura popular. Está a morrer e não quer ver (2009), Exvotos e milagres (2009-2011) i Momentos da história trágico-marítima e a Santa Liberdade (2011) són edicions realitzades en un format de tipus periòdic compostes per dibuixos, textos propis o aliens i documents procedents d’arxius i biblioteques. En aquestes Edicions Cerqueira hi investiga el passat gloriós de Portugal i la seva caiguda en desgràcia en el present. A Momentos da história trágico-marítima e a Santa Liberdade, per exemple, fragments de textos de la crònica que va escriure Bernardo Gomes de Brito en el segle XVIII, a partir dels testimonis de supervivents de naufragis que es van produir en la ruta de les Índies en el segle XVI, es presenten conjuntament amb la història del transatlàntic Santa Liberdade, segrestat el 1961 per un grup d’antifeixistes portuguesos i gallecs, liderats pel militar Henrique Galvão, que volien denunciar les dictadures de Salazar i Franco per dirigir-se a continuació a les colònies africanes amb l’objectiu, romàntic i utòpic, d’endegar una revolució que no va prosperar mai. Illustrada amb dibuixos de l’artista, que acompanyen els relats compilats per Gomes de Brito el 1735, i amb una selecció de primeres planes de diaris que van seguir les peripècies del segrest el 1961, aquesta edició relaciona els orígens de l’imperi portugués – una història èpica, plena d’aventurers, herois i grans navegants, però també de naufragis, drames i patiment– amb el principi de la fi de les seves conquestes, assenyalat, en aquest cas, per l’incident del buc Santa Liberdade i la seva revolució fallida. Història, literatura i ficció es donen la mà en un projecte antijeràrquic, pensat per ser distribuït més enllà dels canals institucionals i concebut com una protesta contra l’oblit que pretén ser mobilitzadora i actual.

A la contraportada dels Momentos da história trágico-marítima s’hi pot llegir un fragment del llibre Naufragi amb espectador (1995), de l’escriptor alemany Hans Blumenberg, que sintetitza les seves intencions: «Montaigne justifica l’espectador del naufragi, així com la seva satisfacció, qualificada sense més com a maligna (volupté maligne), no com el seu propi dret de gaudir de l’espectacle, sinó com l’èxit de la seva autoconservació. Ell es troba en el marge ferm, fora de perill, gràcies a la capacitat de mantenir la distància. Sobreviu gràcies a una de les seves propietats inútils: la de ser espectador». Les escultures, vídeos i publicacions de Mauro Cerqueira qüestionen l’existència d’aquesta distancia físicament i conceptual.

Pedro de Llano

Exit Express, núm. 60, 2011

CV

Guimarães (Portugal), 1982. Viu i treballa a Oporto (Portugal).

EXPOSICIONS INDIVIDUALS (SELECCIÓ)

2011 Senhor dos Aflitos. Centro de Artes Visuais, Coimbra (Portugal).

China. Antigo Posto dos Correios, Castelo Branco (Portugal).

Trepadeira nº1. Solo Project, Swab Art Fair, Barcelona.

2010 Serin e as trepadeiras. Laboratório das Artes, Guimarães (Portugal).

Michael. Galeria Gomes Alves, Guimarães (Portugal).

Looking the City. Threshold Artspace, Perth (Regne Unit).

Engoliu a espinha e foi operado para o poderem enforcar no dia seguinte. Comissari: Adriano

Pedrosa. Solo Projects. Arco, Madrid.

Jim. Galeria Graça Brandão, Lisboa (Portugal).

2009 Como passos num chão oco e escavado por baixo.

Empty Cube, Galeria do Instituto Politécnico de Tomar (Portugal).

Sua boca, aberta para gritar, estava cheia de terra.

Kunsthalle Lissabon, Lisboa (Portugal).

Falling from grace. The Mews, Londres (Regne Unit).

Desenhos do Sol. Round the Corner, Lisboa (Portugal).

Lição nº2. Espaço Campanhã, Oporto (Portugal).

2008 Derrapagem. Galeria Reflexus, Oporto (Portugal).

A Festa do Fim do Mundo. A Sala, Oporto (Portugal).

Se morrer morri. Galeria Reflexus, Oporto (Portugal).

2007 Menos que zero. Galeria Gomes Alves, Guimarães (Portugal).

Base. Atelier da ESAG, Guimarães (Portugal).

2006 Wacky Races (diàleg amb André Sousa).

PêssegosPraSemana, Oporto (Portugal).

Rocket Ship. Apêndice, Oporto (Portugal).

Fuckers. Wasser-Bassin, Oporto (Portugal).

EXPOSICIONS COLLECTIVES MÉS RECENTS

2011 Il Buen Vicino. Comissariada per Alessandra Poggianti. Chiesa del Luogo Pio, Livorno (Itàlia).

An Urban Silent. The Exchange and Newlyn Art Gallery, Penzance (Regne Unit).

Oreja Naufragio (diàleg amb Julia Spínola). Galería Heinrich Ehrhardt, Madrid.

Sem pé (diàleg amb Nuno Sousa Vieira). Galeria Casa Triângulo, São Paulo (Brasil).

Pé esquerdo (diàleg amb Nuno Sousa Vieira). Galeria Nuno Centeno, Oporto (Portugal).

Somewhere Else. Comissariada per Direlia Lazo. Galeria Nogueras Blanchard, Barcelona.

Art for Life / Art for Living. Swab Art Fair, Barcelona.

X Prémio União Latina. Centro Cultural de Cascais (Portugal).

O Museu em ruínas. Museu de Arte Contemporânea de Elvas (Portugal).

Ceci n’est pas une rétrospective – In. Tranzit + W.C. Container. Padaria Independente, Oporto (Portugal)

2010 A culpa não é minha. Museu Colecção Berardo, Lisboa (Portugal).

89 Km. Colección CGAC. MARCO, Museu de arte Contemporânea de Vigo.



Obras en Exposición

Tinta xinesa i collage sobre paper – Sèrie de 30 (23 x 31 cm) – 2011 – Postais do Porto és una sèrie d’obres en la qual faig dialogar fotografies de Porto amb textos sobre la vida quotidiana de les persones que viuen al centre de la ciutat. També hi he afegit part de l’arxiu comptable d’una papereria que es trobava a l’edifici del meu taller. Descobrim així, econòmicament, vestigis d’un passat juntament amb les mancances del moment actual. Mauro Cerqueira.